Les notres converses dels dies de campana, tan les teves de solfeig com de les primeres hores d'institut, o quan arribàvem tard a orquestra!!!
Bons records oi? Què se n'ha fet de tots aquells instants, que eren nostres, teus i meus... i que em perdut amb els anys... Amb prou feines ara tenim cinc minuts a la setmana per parlar...
Després de deu anys sient amigues... després de deu anys estant juntes, explicant-nos-ho tot, per diaris, per telèfon. Després de enfadan-se i fer les paus, de retreurens coses i d'agraïr-les... Jo no he caigut mai perque t'he tingut al meu costat... Ho sé.
I sapiguis que mai res ens separarà. Per molt lluny que vagi. Per molt lluny a on em portin els somnis... Sempre hi seràs tu.
És molt fort aguantar una amistat durant 10 anys. Per sobre d'escoles, instituts, músiques. Saber que quan vulga et puc trucar i explcart-ho tot que no passarà res... Saber que pots comptar amb mi sempre que ho vulguis.
Saber que ets l'única persona al món que ho sap tot, tot de mi. TOT. Que es diu ràpid però no es fa tant com diuen.
Això, Laia, això val més que mil paraules... més que mil amics, més que mil paratges, més que tots els quilòmetres que sabem que ens acabaran separant al final...
Però pensa... que no hi ha poru quilòmetres al món que ens puguin separar, ni proutes persones, ni prous mals... ni tan sols la mort.
Pensa que tot i no compartir el dia a dia, tu ets part ja de la meua sang... Hi ha poques persones a la meua vida com tu, n'hi ha moltes a les que estimo, totes en aquest blog i moltes que m'en dixo! Però saps que les importants sou poques i tu estas entre elles.
Amb tu, Laia, amb tu jo no he caigut mai.
Gràcies. T'estimo.
Quina mà d'anys que fa d'això oi? I sembla que fos ahir... jejeje
Sé que no em perdonaràs que hagi pujat aquesta foto... Però m'agrada. :)
Na nit maca... Somia
3 comentaris:
recordes quan acabàvem les converses amb un:
"bona lluna"??
i tens raó, no et perdono lo de la foto, però bé, suposo que hi ha tantes coses que això és el de menys...
tinc ganes de parlar. De quedar i xerrar.
I se que això és breu, però.. em perdonaràs la meva falta d’inspiració a aquestes hores jejeje
Res, martona, que t’estimo. Molt =)
I que gràcies per dedicar-me un trosset en aquest blog.
i que vam llegir les dos alhora te deix, amor, la mar com a penyora..?
que macu.. :$
Déu meu es vritat!!!!
QUe recorrent que és la vida, no?? Qui ho havia de dir que precisament el títol del blog seria el d'aquest llibre... De fet el vai posar perq era especial per mi... ara ja recordo per què;)!!! A més de la història que té:P, el vam llegir juntes... i que bonic que és!!
Publica un comentari a l'entrada